Diuen que quan s'obre la capsa els moixons surten volant....

Quan era petita em passava el dia pensant i dibuixant les meves històries. Aleshores em deien que tenia moixons al cap.

Així em veig

                                                   
                                                                                                 

Així em veig

Aquí podeu veure alguns quadrets pintats a l'estiu.  Això de passar-me el dia fent axonometries amb els alumnes  es nota...

Aquestes pintures que teniu al davant  pretenen apropar-se plàsticament a una disciplina com és l’arquitectura.

   Voldria amb aquesta exposició,  afavorir  una visió més crítica  sobre els nostres degradats paisatges,  i sobre la mateixa naturalesa del creixement urbà...

  En aquesta sèrie de quadres,  he treballat amb combinacions poc ortodoxes  de  metodologies representatives.

  Amb aquesta   finalitat, he utilitzat a la vegada en el mateix espai bidimensional del quadre, dos sistemes de representació que no es podrien aplicar  mai a la vegada en el mateix suport simultàniament: l’axonometria i el sistema cònic.

   Per a mi aquesta deliberada manllevança dels sistemes de representació, a fi de  representar els espais urbans d’una manera suggestiva, respon a una intencionalitat:

   Voldria  que els   prismes i poliedres aquí representats siguin associats per part  l’observador  a  les   construccions humanes, volums carents en aquesta mostra  de profunditat espacial i de contingut.

   Aquests emplaçaments urbans representats, que  ens apareixen sovint emboirats, en atmosferes enterbolides i denses, 

 estan sempre vertebrats  en un paisatge, pretesament ortogonal, però inevitablement caòtic.

Certament, en aquesta sèrie de quadres,  hi ha  algun tipus d’estructura més o menys geomètrica ,   estructura  dissenyada sense tenir present el substrat paisatgístic previ.

Aquest paisatges foscos,  enterbolits per  les  boires,  apareixen  deshumanitzats completament .  

   Amb els quadres que proposo amb aquesta mostra,  vull  establir   un diàleg plàstic  amb l’espectador.

Però a més,  en aquesta sèrie de pintures,   a més a més, hi ha una voluntat pedagògica.  Un intent de fer  conscienciar sobre un tema molt transcendent en el nostre entorn proper... la degradació del paisatge .

    Per a extraure les imatges que m’han servit com a base de dades per aquesta exposició,  he estat obsevant el  desorganitzat creixement urbanístic del Baix Penedès dels darrers anys.

  Després  d'aquest treball de camp previ, m’he servit del llenguatge pictòric per afavorir una reflexió més àmplia sobre  la transcendència de les petjades humanes en el paisatge.

     Darrere una línia d’horitzó, o integrats en els ritmes visuals dels artificis volumètrics, hi ha  uns altres ritmes visuals que ens poden fer  recordar a arbres.

  De fet, és com si les construccions  dels quadres fossin orgàniques … però completament carents d’ànima.

  Com si de cicatrius  es tractessin, aquest entramats urbans, aquestes edificacions,  esgarrapen, engloben  un substrat natural que a vegades queda en un segon pla, o senzillament resta completament anul.lat .

Aquí, en llibretes tan atrotinades com aquesta es cuinen  a foc lent les idees dels quadres que faig.